El passat divendres 25 de juliol, vaig llegir en una columna d'un diari esportiu de la capital d'Espanya, unes línies que comparaven l'actitud feixista dels seguidors del Partizà de Belgrad amb la suposada persecució, per part dels “nacionalistes radicals”, que pateix un famós ciclista gallec per haver signat el Manifiesto por la lengua.
És molt curiós el tracte que reben els esportistes o les figures relacionades amb l'esport quan es decideixen a fer comentaris de caire polític. Quan l'opinió és favorable als moviments independentistes, des de Madrid, posen en marxa tota la maquinària destructiva per enfonsar a la persona en qüestió. Cal recordar el cas Oleguer, que en un article molt formal on destapava les incongruències de la “justícia” espanyola en el cas De Juana Chaos, fou lapidat sense miraments per la premsa espanyola. També és per emmarcar el tracte que rep el president del F.C. Barcelona després d'haver parlat sobre Catalunya. Els mitjans espanyols solen afirmar que no s'ha de mesclar l'esport i la política, però només quan els interessa. La victòria de la selección la passada eurocopa i tot el que l'envolta, té un alt contingut polític. Per què ha costat tant parlar de l'escollit millor jugador de l'eurocopa? Per què molta gent considera sinònim de normalitat firmar l'esmentat Manifiesto? Un escrit totalitari que pretén marginar les llengües oprimides que encara subsisteixen a l'Estat espanyol. És igual si un porter del Real Madrid o escriptors de renom signen un manifest de caire feixista, açò no importa, tothom pot opinar... però només sobre l'indivisible unitat d'Espanya.
Per exemple, per què no es van posar amb aquest jugador, com van fer amb l'Oleguer Presas?
És molt curiós el tracte que reben els esportistes o les figures relacionades amb l'esport quan es decideixen a fer comentaris de caire polític. Quan l'opinió és favorable als moviments independentistes, des de Madrid, posen en marxa tota la maquinària destructiva per enfonsar a la persona en qüestió. Cal recordar el cas Oleguer, que en un article molt formal on destapava les incongruències de la “justícia” espanyola en el cas De Juana Chaos, fou lapidat sense miraments per la premsa espanyola. També és per emmarcar el tracte que rep el president del F.C. Barcelona després d'haver parlat sobre Catalunya. Els mitjans espanyols solen afirmar que no s'ha de mesclar l'esport i la política, però només quan els interessa. La victòria de la selección la passada eurocopa i tot el que l'envolta, té un alt contingut polític. Per què ha costat tant parlar de l'escollit millor jugador de l'eurocopa? Per què molta gent considera sinònim de normalitat firmar l'esmentat Manifiesto? Un escrit totalitari que pretén marginar les llengües oprimides que encara subsisteixen a l'Estat espanyol. És igual si un porter del Real Madrid o escriptors de renom signen un manifest de caire feixista, açò no importa, tothom pot opinar... però només sobre l'indivisible unitat d'Espanya.
Per exemple, per què no es van posar amb aquest jugador, com van fer amb l'Oleguer Presas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada